S’espoli catalanista des llegat de Mossen Antoni Maria Alcover

Cada any sa catalanista “Institució Pública Antoni Maria Alcover” (www.institucioalcover.cat) celebra a Manacor sa “Setmana Alcover”. Hem de sabre que pes batle separatista de Manacor Miquel Oliver, como no podia ser d’altra manera, suposa “una de les expressions culturals de Manacor més pròpies (...) i el nostre reconeixement cap a una figura cabdal i importantíssima per a la llengua i la cultura catalanes”.

Com veim, fa temps que s’espoli catalanista també ha arribat a Manacor, concretament a sa figura de mossèn Antoni Maria Alcover, ès gran defensor de lo que ell denominava sa “personalidat llingüística de Mallorca”. Quan se va normativisar sa llengo catalana a principi des segle XX mossèn Alcover era es president de sa Secció Filològica de s’Institut d’Estudis Catalans. Ben aviat se va topar i enfrontar amb sos criteris uniformadors i excloents emanats de Barcelona que volien un únic estàndard centralista de segell barceloní: ”aquest escabotell de barcelonistes miren lo de fora de Barcelona com un dialecte pudent, corromput, tirador i que no té per on agafar”. I com sabem, es model que sa va imposar finalment va ser es centralista i construït a partir des “putrefacte dialecte barceloní” (com n’Alcover l’anomenava) i que va deixar sa llengo mallorquina com una magra i oblidada modalitat de sa llengo estàndard.

Com exemple de s’imposició i es domini absolut des dialecte barceloní quedaren ses correccions uniformisadores fetes per s’Institut a sa traducció realisada el 1905 per sa poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà des poema d’en Frederic Mistral “Mirèio” per encàrrec des mateix Institut català. N’Alcover s’exclamava de “l’injúria i l’infàmia que els estornells de l’Institut amb aquelles postissures, afegits i correccions que aficaren a l’obra de D.ª Maria Antònia, feren a Mallorca, a la llengo mallorquina, a la personalidat llingüística de Mallorca”, i les mos detallava una a una. Se tracta des mateixos exemples de fa un segle i que avui en dia han conseguit introduir a s’educació, an es llenguatge administratiu, an es medis de comunicació, com també a sa denominació oficial des nostros topònims.

Així tenim sa substitució de ses formes mallorquines com “claretgen, negretgen, copetjaven, manotetjaven, festetjar” per ses catalanes “claregen, negregen, copejaven, manotejaven, festejar” (lo mateix passa amb “Cala Ratjada”); com també sa substitució de ses formes verbals illenques “envii; duit; som; duis; veis; he; tornasses” per ses continentals “envio, dut, soc, dueu, veieu, vegeu, haig, tornesses”; i sa substitució des mots “aucell, aucelló, aucellada, coa” per “ocell, ocelló, ocellada, cua”. I ja seguint amb ses paraules de n’Alcover, es manacorí exclamava que “lo que traspassa les fites de lo grotesc, per no dir grosser, ès haver sustituit el mot bes, besada, per un mot tan comunot, gotarrenc i baldrumer com petó”; com també afegia, referint-se an es pronoms, que “a Mallorca i a casi tot Catalunya i València, tant usen me, te, se, com em, et, es; de manera que tant inverteixen com deixen d’invertir aquells pronoms; però En Fabra i companyia han declarada la guerra d’extermini a me, te, se, usant sempre em, et, es” (podem afegir s’eliminació de “vos” per “us”).

Vista s’actitud totalment irrespectuosa de s’Institut cap a sa llengo mallorquina, mossèn Alcover se va convertir en es màxim defensor de sa personalitat lingüística mallorquina forjada durant segles. Va ser ell qui va lluitar contra s’Institut per no “haver volgut fer la llengo mallorquina esclava del parlar barceloní, per haver defensada sempre la personalidat llingüística de Mallorca”. Anys més tard, a 1910, mossèn Alcover indicava es camí més llògic i adequat a seguir i que feia temps que s’Institut havia perdut: “no’s tracta més que d’esser fels a la nostra tradició, cadascú a la seua; els balears a la balear, els valencians a la valenciana, els catalans de les diferentes comarques a la llur respectiva. No, no’ls-se demanam que catalanetjin, axó es, que copiin el català de Barcelona. No, no han de catalanetjar; han de valencianetjar”.

Finalment n’Alcover va rompre amb s’Institut l’any 1919. Sa defensa de sa diversitat lingüística davant sa pressió barcelonina va fer que n’Alcover anomenàs sa seva obra suprema “Diccionari català-valencià-balear”. I així ho va defensar ell mateix: “com a València i a les Balears hi ha tanta prevenció contra lo català no vull que me rebutgin l’obra en tenir-la feta dient que ells no parlen català sinó valencià o balear, per això lo Diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear d’una sola i única llengua; això sí, amb modalitats diferents, igualment genuïnes i autèntiques i igualment catalanes de rel”.

N’Alcover entenia que ses modalitats catalanes, valencianes i baleàriques havien de romandre a un mateix nivell. Que sa llengo no podia construir-se damunt un model centralista barceloní. D’aquí sa seva lluita i sa ruptura amb sos constructors de sa llengo barcelonina. A Balears es catalanisme no només mos ha espoliat sa nostra llengo mallorquina, també sa figura i es llegat de mossèn Alcover, totalment oposat a sa dictadura catalanista de sa UIB.cat i sa OCB.cat.