Conflicte de drets

Certament, l’eliminació del requisit del català per a l’accés laboral a la Sanitat Pública de les Illes Balears era una promesa electoral de PP i VOX que no ha tardat en complir-se. Això, sense que la ciutadania en general hagi tengut present que el Govern dirigit per l’actual presidenta del Congrés dels Diputats Francina Armengol (PSIB-PSOE) eximí del requisit lingüístic a tots els metges i infermers en el concurs de estabilització de places de l’IBSalut quan es convocà al desembre de 2022 i constatà que hi havia dificultats de cobertura.

Per a què l’objectiu de reduir les llistes d’espera es compleixi, hom sap que és imprescindible solucionar el problema a l’habitatge, i sembla que totes les opcions passen per augmentar les retribucions dels facultatius per a què puguin pagar els preus dels lloguers, per tant, una vegada s’hagin implantat nous complements salarials, no sabrem realment si l’arribada de metges haurà estat gràcies a una mesura o a l’altra. Tot quedarà a mercè de la interpretació de qui en vulgui parlar.

En tot cas, un debat interessant que veurem en no molt de temps serà la resolució jurídica del conflicte que es derivarà amb l’eliminació del requisit del coneixement del català. Estableix l’article 4 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears que totes les persones que habiten la nostra comunitat tenen el dret d’usar la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la qual és oficial, i que les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

És evident que la mesura presa pel Govern de Margalida Prohens (PP) pot afectar de manera important del mandat que realitza el tercer paràgraf de l’article 4, en quan a les garanties d’ús de les dues llengües, en règim d’igualtat plena.

Quan un administrat acudeixi a un centre de salut o a un hospital i el facultatiu en qüestió no l’atengui en la llengua pròpia de les Illes Balears, s’estarà conculcant de manera molt meridiana l’article 4 de l’Estatut d’Autonomia, i la persona perjudicada estarà totalment legitimada per a emprendre les acciones legals que estimi oportunes. Serà llavors quan les queixes arribaran primer a l’administració – a la qual no li quedarà més remei sembla que desestimar les pretensions del ciutadà- per a continuació procedir a la presentació de l’oportuna demanda als jutjats de lo contenciós-administratiu els quals hauran de dictaminar si s’observa una infracció jurídica en la manera de procedir de l’administració.

No s’ha indicat que la mesura d’eliminar el requisit del català per accedir a l’IBSalut estigui acompanyada per una reforma de l’article 4 l’Estatut d’Autonomia -recordem que els estatuts d’autonomia són lleis orgàniques estatals que han de ser aprovades pel parlament espanyol- per tant, i com es diu en llenguatge jurídic, hi ha <> de reclamació.

No és difícil albirar que, si es donen casos de vulneració pràctica del dret d’ús de la llengua en l’àmbit sanitari molts no seran objecte de reclamació en l’àmbit administratiu, i molt manco demandats en seu judicial -atesos els costos que pot suposar-, no obstant, sempre hi ha persones que sí que tenen els les ganes i els recursos necessaris per a dur-ho a terme i ens podem trobar casos que a bon segur seran noticiables i que poden marcar el pas.

Arribats a aquest punt, algú pot dir que com és possible que, incorrent en una il·legalitat, s’hagi pogut prendre la decisió de l’eliminació del requisit lingüístic Als efectes, s’ha d’aclarir que l’article 4 de l’Estatut d’Autonomia no impedeix la decisió adoptada recentment per part de l’executiu autonòmic. És a dir, decidir que el català és un mèrit i no un requisit per a l’exercici de la funció pública no és il·legal, però sí ho és no establir mecanismes efectius per a garantir que els administrats siguin atesos en les dues llengües. És a dir, si la sanitat pública s’organitza de tal manera que els ciutadans que així ho reclamin siguin atesos en català (o anomeneu-lo com millor vos vagi) en aquest cas no es produirà cap conflicte de drets. No obstant, de moment no s’ha informat de la implantació de mesures en aquest sentit.

És a dir, el dret a l’atenció en qualsevol de les dues llegües oficials és en el sentit de permetre al ciutadana dirigir-s’hi a l’administració. Si un pacient es pot dirigir en català, independentment de la llengua de resposta, serà difícil dictaminar que s’ha conculcat l’article 4 de l’Estatut. Aquest fet és rellevant perquè sempre ha estat objecte de debat el grau de coneixement exigit als facultatius. Requerir als metges que, en un termini prudencial, entenguin un pacient mallorquí quan els parla, tampoc no és res que resulti desproporcionat ni que sigui un impedient a l’arribada immediata de facultatius, als quals se’ls pressuposa un nivell intel·lectual suficient per assolir-ho en un temps adequat.

Sovint, quan es fa referència a aquest tema, ens imaginam un pacient assegut a la consulta d’un metge de capçalera amb les facultats més o manco intactes com a poder expressar-se en llengua castellana. Però no pensam amb les moltes altres situacions que es poden donar com per exemple quan una persona està amb dolors insuportables, amb situació de demència o amb deliris. No són casos en què es pugui dir al pacient “hábleme en cristiano”. En el meu dia a dia probablement parl, escric i llegesc més en castellà que en català, amb tot, sé cert que al llindar de la mort diré “mumareta” i no “madrecita”.