Espoli catalanista i superllengo

Encara que sa realitat històrica posa de manifest que sa llengo mallorquina ès una llengo d’oc (com també ho ès sa llengo catalana) amb s’Estatut d’Autonomia de 1983 es catalanisme va conseguir un triumf trascendental amb sa denominació de llengo catalana per sa llengo de Balears, deixant de banda sa “personalidat llingüística de Mallorca” reclamada i demandada pes manacorí mossèn Alcover.

Amb aquesta simple afirmació, que qualcuns no dubtaren a fer costat perquè se tractava d’un suposat “fet científic”, se va donar sa primera passa per integrar Balears dins sa construcció de “la Gran Catalunya”. Però es catalanisme només va fer cas a un article de s’Estatut (o Cavall de Troia des catalanisme). Aquell que marcava que sa llengo de Balears era sa catalana i se va oblidar de lo que també deia s’Esatut: “ses modalitats insulars des catalภde Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera (o sigui sa secular llengo mallorquina que tenia gramàtica, ortografia i diccionaris des des segle XVIII) seran objecte d’estudi i protecció, sense prejudici de s’unitat de sa llengo”.

¿Perquè només se varen preocupar de s’unitat de sa llengo en un sentit uniformisador i excloent, i no integrador i igualitari on hi cabéssim també valencians i baleàrics? Molt senzill, perquè “ses modalitats” no encaixaven en es concepte de superllengo catalana creada a principi des segle XX per s’enginyer Pompeu Fabra, una llengo uniformisada amb una clara finalitat política. Per aquest motiu tot lo que era diferent de s’estàndard creat a partir des putrefacte dialecte barceloní (tal com l’anomenava mossèn Alcover), va quedar exclòs. Només valia s’uniformitat. Una llengo, una nació.

Per això avui en dia no admeten ni empren es nostro lèxic, maldament està inclòs en es “Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans” (DIEC2.cat). S’estimen més “gat” que “moix”, “gripau” que “calàpet”, “mitjes” que “calces”, “cérvol” que “cero”, “tomàquet” que “tomàtiga”... Com també maltracten ses nostres seculars formes verbals (usen “jo necessito” en lloc de “jo necessit”, “jo soc” en lloc de “jo som”, “jo mengés” en lloc de “jo menjàs”...) i ja no diguem es nostro article salat (es professor de sa UIB.cat Gabriel Bibiloni tenia s’idea absurda de quedar-mos com a topònims oficials “La Pobla”, “L’Illot” i “L’Arenal”).

Això es lo que passa quan se confon unitat amb uniformitat. I si li afegim sa subordinació cultural a Catalunya de sa classe intel·lectual de Balears tenim que tot allò que ès diferent des dialecte barceloní ho han tirat an es fems (coses des complex d’inferioritat). I com ès natural, a sa gran majoria des baleàrics això no mos va gens bé, i per això consideram sa superllengo com una llengo imposada que està aniquilant sa nostra secular llengo mallorquina. Després de quaranta anys des Cavall de Troia catalanista (s’Estatut) es baleàrics seguim sense acceptar-la, de sa mateixa manera que mossèn Alcover cent anys enrera: “¿com ès possible donar-les per mortes (ses formes no barcelonines) ni pretenir que les haguem d’esborrar de la nostra gramàtica, deixant-la en la part sintàctica casi sense fesomia? No, per aquí no hi porem passar mai els escriptors mallorquins, ancque el cel se bes amb la terra.”

Així ès. Sa superllengo catalana ha estat imposada i com a llengo estàndard que ès se caracterisa per una idea d’unitat a tots es nivells, no únicament lingüístics, sinó també socials, culturals i també polítics (¡ai!, si únicament fossin lingüístics...). Mogut per un clar interès polític de construcció de “la Gran Catalunya”, per crear sa superllengo en Fabra va triar, d’entre es tres models existents, es pitjor per ses llengos mallorquina i valenciana, es model unitarista. Un model basat en es dialecte de Barcelona, i que deixava de banda es model composicional, que volia n’Alcover (un estàndard amb s’aportacions catalanes, valencianes i baleàriques), o sa creació d’un model d’estàndard autònom balear (que es ès que volem sa gran majoria de baleàrics). Cap des dos darrer encaixava en es dogma polític catalanista d’una llengo, una nació.

Com sabem s’opció centralista i unitarista d’en Fabra va topar amb s’oposició frontal des manacorí, president de sa Secció Filològica de s’Institut, que advocava pes model composicional. Una opció, també centralisada a s’Institut, però on ses cinc grans varietats (català central, català nord-occidental, valencià, baleàric i rossellonès) se trobarien en un mateix pla d’igualtat, aportant cada regió ses seves formes pròpies a sa llengo comuna i, naturalment, deixant a un costat es castellanismes i es vulgarismes.

De sa llengo que estava construint en Fabra, mossèn Alcover remarcava que ses varietats baleàrica i valenciana havien d’aportar molt més que lo que fins llavors havia agafat s’enginyer. Se corria es perill, com de fet, va passar i segueix passant al cap de més de cent anys, que es pobles baleàric i valencià no identificassin sa llengo literària amb sa seva parla. N’Alcover s’exclamava des “gramàtichs barcelonins, tan separatistes llingüísticament! Per ells ès català lo que’es diu a Barcelona. Lo de València, Balears, Rosselló y tot quant no s’avé a lo de Barcelona, no ès català. Ès un separatisme que may he comprès”.

Passats més de cent anys, ses prediccions de mossèn Alcover són sa nostra realitat diària (“blat de moro” en lloc de “blat de les índies”, “esport” en lloc de “deport”, “cruïlla” en lloc de “creuer”, “núvol” en lloc de “nigul”...). Avui en dia es baleàrics mantenim es refús de sa superllengo uniformisadora i excloent imposada amb s’Estatut, maldament ses milionàries i fracassades accions de promoció des català com a llengua pròpia de Balears (“Treu la llengua” (1992), “Campanya de normalització lingüística” (1991-1993)).

Durant es crucials anys 90 sa presa de pel va ser una constant. Vist es fracàs de s’aplicació des model unitarista a Balears, i amb so propòsit de callar ses veus balearistes, l’any 1995 se va ampliar es DIEC2.cat amb nous mots, des quals n’hi havia una grapada de genuïnament baleàrics. Però d’aquí no passaren, encara seguim enrocats en es centralisme barceloní. I continuarem allà ja que s’imposicio de sa superllengo ès una eina política.

Com ès eina política per arribar a un fi concret es nostros mots i formes verbals segueixen i seguiran sense utilisar-se. Són i seran substituïts pes barcelonins. Maldament en es DIEC2 se varen incloure “calcetins” només trobam “mitjons”; com tampoc “jugueta”, només escriuen “joguina”; ni tampoc “servici” només volen “servei”. Se tracta de s’uniformisació política de sa secular llengo mallorquina.

Ès que es per demés. S’enriuen a sa nostra cara. Des mots “servici” i “servei” n’Aina Moll els admetia tots dos, encara que defensava s’ús exclusiu de “servei” a s’àmbit administratiu perquè “s’ha generalitzat en els organismes de Catalunya, País Valencià i de les Illes Balears, seria un pas enrere introduir-hi ara variacions”. Però a partir de s’imposició de sa superllengo a s’administració es mot “servei” se va anar colant a tots ets àmbits, per arribar a convertir “servici” en un castellanisme. Però sa realitat es que “servici” deriva des molt llatí “servitiu” i ès s’emprat cada Nadal an secular i mallorquí Cant de la Sib.blila: “El jorn del judici parrà el qui no haurà fet servici”. ¿Fins quan ho podrem escoltar?