Empreses Marítimes de Mallorca a ses Illes Canàries

Cap a la mitat des segle XIV, es Regne de Mallorca, durant es savi mandat de Jaume III, vivia un esplendor marítim sense igual. Situat enmig de ses rutes des Mediterrani occidental, es seus intrèpids navegants i comerciants travessaven la mar, i s'aventuraven més enllà de s'estret de Gibraltar, ja des des segle XIII durant es regnat de Jaume II de Mallorca, cercant noves rutes i mercats en es que poguessin comerciar. Va esser en aquest marc que ses Illes Canàries, ja entrat es segle XIV, varen començar a figurar en es mapes mallorquins, despertant un gran interés tant per sa seva posició estratègica com pes recursos que allà se trobaven.

S’estreta relació de Mallorca amb sa potent República de Gènova se va traduir en un lligam comercial i cultural de gran transcendència. Varen navegar cap a Flandes i Anglaterra, i més tard començarien sa navegació per s'Atlàntic cap an es mitjorn de ses columnes d'Hèrcules. Així, l'any de 1312, s'aventurer genovés Lanceloto Malocelo va arribar a s'illa que, en conseqüència, duria es seu nom: 'Lanzarote'. Aquesta fita va marcar s'inici d'una era de contacte entre Europa i es remot arxipèlag, a on mallorquins, genovesos, castellans i portuguesos se veurien en una lluita constant per s'influència i es domini.

El rei Jaume III, amb visió i determinació, va encoratjar s'expansió des seus navegants cap an es mitjorn de s'Atlàntic. Existeixen indicis de que, a 1342, expedicions mallorquines varen arribar a ses Canàries per comerciar i explorar ses seves vastes possibilitats. Però aquelles glorioses empreses se varen veure interrompudes per sa tràgica batalla de Llucmajor a 1349, a on sa caiguda des monarca va suposar es final d'una era de prometedores empreses.

A ses illes, es pobles originaris se presentaven en diverses tribus o comunitats. A Tenerife, se'ls coneixia com a 'guanches', mentres que a ses altres illes ses seves comunitats tenien denominacions pròpies, com a 'canaris' a 'Gran Canaria', o 'majos' o 'mahos' a 'Lanzarote' i 'Fuerteventura'. Aquest fet és es reflexe d'una rica i variada identitat cultural. Aquests pobles, dotats d'antigues tradicions a s'agricultura i sa ramaderia, vivien en societats organisades i regides per costums que, per s'ull europeu, despertaven tant admiració com suspicàcia.

Es contacte entre aquestes civilisacions i es nouvenguts no va esser estrany a episodis de violència i opressió, però durant el XIV sa relació va ser, en gran part, comercial i d'intercanvi cultural cosa que va donar peu a un mestissatge ineludible, deixant a sa posteritat una petjada genètica i cultural que transformaria irrevocablement es teixit social de ses illes. Ja en es segle XV sa relació se va tornar més hostil per part dets europeus, que capturaven an es natius i comerciaven amb ells com a esclaus.

Particularment a s'illa de 'Gran Canaria' se va deixar constància de sa presència mallorquina. A s'actual ciutat de 'Las Palmas', sa Plaça de Santa Catalina evoca sa memòria d'una ermita dedicada a Santa Catalina d'Alexandria, aixecada pes propis mallorquins. Aquesta ermita, lamentablement, va esser consumida per ses flames a l'any 1599 a causa dets incendis provocats per corsaris holandesos a un atac a sa ciutat. Ademés, se narra que, durant es transcurs des segle XV, sa comunitat mallorquina establida a s'illa, va esser aniquilada pes natius, com a represàlia a ses incursions de castellans i portuguesos destinades a sa captura d'esclaus.

Així idò mos trobam que, en es transcurs des segle XIV, ses empreses d'expansió i comerç des Regne de Mallorca se varen entrellaçar amb sa complexa realitat d'un arxipèlag divers i en constant disputa. I encara que es somni de Jaume III se va veure frustrat en sa seva infausta caiguda a Llucmajor, s'esperit aventurer des navegants mallorquins varen deixar senyes imborrables, prefigurant es transformadors aconteixements que marcarien es destí de ses Illes Canàries.